Treballs premiats

La repressió del franquisme: situació dels nens represaliats durant la Guerra Civil i la postguerra

La repressió del franquisme: situació dels nens represaliats durant la Guerra Civil i la postguerra

Detall

Àmbit temàtic: HISTÒRIA/GEOGRAFIA/ANTROPOLOGIA
Edició: Premiats 2012

Àrea: Història contemporània

Centre: Col·legi Jesuïtes Gràcia – Kostka, Barcelona

Autors: David Ortiz Ciruela

Nivell educatiu: Segon de batxillerat

Tutors: M. Carmen Gómez Vallecillos

Objectius:

– Entendre millor què va significar la Guerra Civil i la postguerra per als més petits.

– Acostar-me al pensament, a la ideologia que justifica la repressió franquista a través dels textos escrits per un dels màxims ideòlegs del règim: Antonio Vallejo-Nágera.

– Utilitzar fonts històriques de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona per conèixer de primera mà, gràcies a les extenses gravacions de Tomasa Cuevas, què representava ser presonera durant el franquisme i com els nens també formaven part d’aquesta població que omplia les presons franquistes.

– Saber si els infants víctimes de la repressió franquista han superat les vivències de la infància i si, en molts casos, han de ser tractats per especialistes (psiquiatres o psicòlegs) per superar els traumes que d’alguna manera els han limitat o limiten en la vida quotidiana.

– Escoltar les explicacions de psicòlegs que tracten en les seves consultes infants víctimes de la repressió. Com els tracten, quines teràpies utilitzen perquè superin els traumes infantils, com hauria d’actuar la societat envers aquesta realitat.

– Fer un exercici d’empatia per entendre la situació de la gent del moment, i valorar l’esforç i la lluita constant de les persones que, tot i viure una de les pitjors etapes de la història d’Espanya, tiraven endavant costés el que costés.

– Aproximació al tema de la repressió durant la Guerra Civil i durant el franquisme.

Metodologia:

El treball està dividit en dos grans blocs: el primer és una part teòrica i el segon la part pràctica amb el treball de camp. La part teòrica constitueix un acostament al context històric del tema, a les institucions com Auxilio Social, o al partit Falange Espanyola, amb la consulta bibliogràfica especialitzada, ja que també he volgut conèixer el pensament d’Antonio Vallejo-Nágera, psiquiatre i ideòleg del règim franquista. He consultat documents escrits per ell mateix que m’ha facilitat el professor Guillermo Fouce. També he vist reportatges periodístics que recullen el testimoni de les víctimes de la repressió.

La part pràctica parteix de la recerca d’informació i inclou diverses entrevistes, com la feta al periodista de TV3 Ricard Belis, coautor de documentals sobre el tema i gran coneixedor de les víctimes; he consultat fonts de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, testimonis orals i escrits recollits per Tomasa Cuevas. D’aquests documents he analitzat el testimoni de Trinidad Gallego i algunes cançons. Per conèixer el punt de vista dels especialistes que tracten les víctimes i el seu entorn familiar, he entrevistat Anna Miñarro i Guillermo Fouce. Cada un planteja el tema i la teràpia des de punts de vista diferents. Per acabar, he parlat amb homes que eren nens en el moment dels fets.

Conclusions:

– La separació i el robatori dels nens fills de republicans era, per Vallejo-Nágera, l’única manera de curar-los de la «malaltia del marxisme».

– El règim de Franco va permetre la creació de l’Auxilio Social, una institució d’acollida de nens, on s’impartien classes, es donava de menjar… Estava dirigit per la Falange, per tant, la ideologia de l’Auxilio Social era franquista. El problema dels nens que ingressaven a les presons era que no els registraven i així que hi entraven desapareixien administrativament i les autoritats podien fer-ne el que volguessin, i les mares i les famílies no els podien reclamar. Des del punt de vista dels psicòlegs, les víctimes del franquisme s’han vist totalment apartades de la societat, ja que molt poca gent ha intentat posar-se en el seu lloc per intentar comprendre la situació que van viure. Els quatre testimonis entrevistats coincideixen que durant la Guerra Civil la població vivia bastant millor que en la postguerra, quan la fam i la misèria eren habituals. També estan d’acord que a les ciutats es vivia força pitjor que als pobles.

– Per tal que les víctimes superin la situació viscuda, cal recórrer als tres pilars dels drets humans: veritat, tothom ha de conèixer què va passar realment, cal investigar què va succeir amb aquests nens en la postguerra; justícia, s’han de jutjar totes les injustícies comeses, i reparació, s’ha de reparar d’alguna manera el mal tant físic com psicològic que la repressió va causar en moltes persones.


Compartiu aquest projecte