Treballs premiats

L’aranès i el gardiol: estudi de dues comunitats perifèriques de l’occità

L’aranès i el gardiol: estudi de dues comunitats perifèriques de l’occità

Detall

Àmbit temàtic: FILOLOGIA/LINGÜÍSTICA/SOCIOLINGÜÍSTICA
Edició: Premiats 2012

Àrea: Filologia romànica

Centre: Institut Ramon Turró i Darder, Malgrat de Mar

Autors: Roger Ferran i Baños

Nivell educatiu: Segon de batxillerat

Tutors: Josep Vicenç Calatayud Cuenca

El treball té en primer lloc un objectiu clar: demostrar, mitjançant l’estudi de dues varietats perifèriques, la seva unitat lingüística actual, qüestionada des d’alguns àmbits de la romanística, des de sectors xovinistes i des del mateix regionalisme occità, que veu en el mot «occità» la negació de la identitat, per exemple, dels niçards. El perquè d’aquest mètode obeïa al fet que les parles perifèriques, allunyades entre si, són d’antuvi prou diferenciades atès que han retingut arcaismes, han rebut més influència de les llengües d’adstrat i desconeixen les innovacions de la zona central. El dialecte central occità, el llenguadocià, és l’estàndard, i ho és perquè gràcies a la seva posició geogràfica fa de pont entre els altres dialectes: el llenguadocià guarda prou semblances amb el gascó, provençal, vivaroalpí, alvernès i llemosí. Per tant, estudiar aquesta varietat tan propera a les altres i comparar-la amb les veïnes comportaria, ja d’entrada, la difícil tasca de definir fins on arriba cada dialecte. En canvi, si hom estudia les varietats més perifèriques i que no es confonen amb les llengües veïnes (com el roiasc), molt més ben delimitades, és possible determinar si tenen prou trets comuns i intercomprensibilitat per ser declarat tot el que es troba entremig (la totalitat dels dialectes) una llengua o no.

D’altra banda, el treball es proposa divulgar l’occità, l’aranès i el gardiol en la nostra societat. L’occità és, legalment, cooficial a tot Catalunya, malgrat ser força desconegut. Pel que fa al gardiol, aquest és el primer treball de la península que en parla.

La metodologia ha consistit bàsicament a consultar llibres monogràfics i a entrevistar aranesos i gardiols per obtenir enregistraments fonètics i conèixer in situ, en menor mesura, el lèxic i la sintaxi. Les entrevistes han servit per comprovar la intercomprensibilitat entre aquests dialectes i el llenguadocià, atès que jo parlava en aquesta última varietat. Els llibres consultats pertanyen a la Biblioteca de Romàniques de la Universitat de Barcelona, a la Bibliotèca Generau de Vielha e Mijaran i al mateix Conselh Generau. D’altres els he adquirit. Pel que fa a Internet, només l’he consultat per buscar imatges i informacions de la diàspora occitana, de la qual parlo en l’annex. Per a la realització del treball he consultat José Enrique Gargallo, professor de filologia romànica a la Universitat de Barcelona; Aitor Carrera, professor de filologia occitana a la Universitat de Lleida, i Hans Peter Kunert, professor de filologia alemanya a la Universitat de Cosenza i normativitzador del gardiol. Altres especialistes que m’han ajudat han estat Jèp de Montòya, president de l’Institut d’Estudis Aranesi, i Jusèp Loís-Sans, secretari de Política Lingüística del Conselh Generau.

Havent exposat i comparat les característiques fonètiques pròpies de l’aranès i del gardiol entre elles i entre les de l’occità general i havent provat llur intercomprensibilitat amb l’estàndard (prou allunyat geogràficament del gardiol, i sobretot socialment de l’aranès), hom declara que, malgrat que s’hagin trobat algunes diferències notables, no són suficients i es poden explicar perfectament sense fragmentar la llengua. Igualment, les ens geogràfiques on s’estenen les varietats estudiades són tan petites que seria com a mínim estrany parlar de la «llengua gardiola» quan només té 300 parlants molt localitzats, sempre en una illa lingüística, i prové de l’occità valdès i, netejat d’italianismes meridionals, serien quasi exactes. L’aranès, tot i el seu cas polític i social especial, comparteix moltes més característiques comunes amb l’occità general que no pas el gardiol. Per tant, crec que no hi ha prou proves per parlar de «llengües d’oc», encara que certament, caldria un estudi que se centrés en la morfosintaxi per poder-ho determinar amb claredat.

Tanmateix, convé assenyalar que les diferències existents entre el castellà col·loquial de Buenos Aires i el de Burgos són fins i tot més importants que les que hi ha entre el gardiol i l’aranès, encara que el debat sobre la unitat lingüística del castellà sigui pràcticament inexistent.

Pel que fa a la divulgació de l’occità, en perill d’extinció (com l’aranès i el gardiol de manera especial), espero aconseguir el meu objectiu.


Compartiu aquest projecte